Moltes persones tenen la sensació de passar els dies com si anaren amb pilot automàtic. Et despertes, mires el mòbil, corres a la feina, tornes a casa i quan arriba la nit et costa recordar què has viscut de debò. Tot va accelerat, però alhora buit.
El sociòleg alemany Hartmut Rosa descriu aquest fenomen com a resultat de la societat de l’acceleració. La tecnologia, el treball i la informació avancen cada vegada més ràpid, i ens arrosseguen a una cursa sense fi. Però tanta activitat no ens fa sentir més vius, sinó sovint més allunyats de nosaltres mateixos i dels altres. Rosa anomena aquest efecte alienació: quan el món deixa de parlar-nos i es torna mut.
Com a alternativa, proposa la idea de la resonància: aquells moments en què percebem que hi ha reciprocitat entre nosaltres i el món. Pot ser en una conversa autèntica, davant d’un paisatge, escoltant música o en un gest de cura. No es tracta de controlar-ho tot, sinó de deixar-se afectar i respondre-hi.
Des de la psicologia, Peter Fonagy aborda un problema molt semblant amb el concepte de mentalització: la capacitat de comprendre què sentim i pensem, i d’interpretar que els altres també tenen una vida interior. Quan la pressió és massa gran o hi ha trauma, aquesta capacitat falla i entrem en modes automàtics: actuem sense reflexionar, només reaccionem. És una altra manera de descriure el pilot automàtic. Quan la mentalització torna a funcionar, recuperem la possibilitat d’una resposta viva i flexible, molt propera al que Rosa entén per resonància.
En el camp de la psicoanàlisi relacional, Jessica Benjamin posa l’accent en el reconeixement mutu: la necessitat de ser vistos com a subjectes i, alhora, reconèixer l’altre en la seua alteritat. Quan això ocorre, s’obre un espai compartit, la “tercera analítica”, que és font de creativitat i transformació. És fàcil veure com aquest reconeixement mutu és una forma de ressonància relacional, i alhora una condició perquè la mentalització siga possible.
Així, Rosa, Fonagy i Benjamin, cadascun des del seu àmbit, coincideixen en un mateix nucli: la importància de relacions vives i recíproques que trenquen el cercle de l’alienació i del funcionament automàtic. El malestar que veiem en consulta no és només una qüestió individual, sinó també un reflex d’una societat accelerada i de vincles sovint empobrits.
La psicoteràpia relacional pot ser un lloc privilegiat per recuperar aquesta experiència de connexió. En la relació amb el terapeuta, es pot experimentar la sensació de ser reconegut, escoltat i correspost. I això pot obrir la porta a trobar, també fora de consulta, moments de resonància: en la natura, en l’art, en les converses profundes, en comunitats que ens sostenen.
En definitiva, el repte és passar del pilot automàtic a una vida en què el món i els altres tornen a parlar-nos, i nosaltres puguem respondre’ls amb autenticitat.
