“No em sento bé amb mi mateix, no tinc autoestima, és el que tothom em diu”.
Aquesta és una frase freqüent. De vegades apareix com una manera ràpida d’explicar un malestar que costa posar en paraules; altres vegades, com una etiqueta que es repeteix sense que la persona tingui del tot clar què vol dir realment.
Com podem aprendre a valorar-nos? Les circumstàncies i la manera de ser de cada persona són úniques; no existeix un remei universal per estimar-se a un mateix. L’única manera de fer-ho passa per tenir en compte la història personal de cada individu i per aprendre a reconèixer les capacitats que tenim, els nostres punts forts, però també les nostres limitacions. En aquest procés aprenem a conèixer-nos i a entendre’ns; potser també a ser més pacients i tolerants amb nosaltres mateixos. No som perfectes ni cal que ho siguem.
Sovint es confon l’autoestima amb sentir-se bé tot el temps, amb una seguretat constant o amb una imatge positiva d’un mateix sense fissures. Tanmateix, l’autoestima no consisteix a eliminar el dubte, la inseguretat o l’autocrítica, ni tampoc a comparar-se amb els altres i sortir-ne guanyant. Té més a veure amb com ens tractem quan les coses no surten com esperàvem, quan dubtem o quan ens sentim vulnerables.
La manera com ens valorem no apareix del no-res. Es va construint al llarg de la nostra història, en relació amb les experiències viscudes i amb els vincles significatius. Com vam ser mirats, escoltats, exigits o sostinguts deixa empremta en la forma com avui ens relacionem amb nosaltres mateixos. Per això l’autoestima no és una cosa fixa: pot canviar, moure’s, enfortir-se o afeblir-se segons els moments vitals i les relacions que travessem.
També creixem i guanyem confiança quan afrontem aquelles coses que solem ajornar, quan deixem de posar-nos excuses. No es tracta de fer-ho tot bé ni de complir expectatives externes, sinó de poder fer-nos càrrec del que ens costa. L’evitació, tot i que a curt termini alleuja, sovint manté una sensació interna d’incapacitat.
Hi ha moments en què no sabem ni què volem ni què necessitem per continuar amb el nostre desenvolupament personal. Això no és un error ni una mancança; moltes vegades és el resultat d’haver viscut massa temps adaptant-nos al que s’esperava de nosaltres. En aquests moments, més que decidir ràpidament, potser cal parar: donar-nos un espai per mirar-nos i reflexionar.
La psicoteràpia pot oferir un lloc per a aquest procés. No per “pujar l’autoestima” com si fos un símptoma aïllat, sinó per comprendre com s’ha anat construint la relació amb un mateix i quines dificultats hi apareixen. Des d’aquí, a poc a poc, poden obrir-se altres maneres d’estar amb un mateix i amb els altres, més pròpies i més habitables.
