“Segur que tinc alguna cosa greu.” “Em noto una molèstia i no puc deixar de pensar-hi.” “Vaig al metge, em diuen que no és res, però no em quedo tranquil.”
La hipocondria —o ansietat per la salut— no és simplement preocupar-se massa. És viure amb una alerta constant sobre el cos. Qualsevol sensació física pot convertir-se en una amenaça. Un dolor lleu, un mareig puntual o una punxada poden activar una angoixa intensa. La persona pot buscar informació a internet, consultar diferents professionals o demanar confirmació als altres. Però la tranquil·litat dura poc. El dubte torna. I amb ell, la por.
Els símptomes no són fingits. El patiment és real. El cos es converteix en el llenguatge d’una ansietat que potser no ha trobat altres vies d’expressió. L’angoixa augmenta les sensacions corporals i aquestes, al seu torn, reforcen la por. Així es crea un cercle difícil de trencar.
A vegades darrere d’aquesta preocupació hi ha experiències de pèrdua, malalties viscudes de prop, situacions d’inseguretat o una dificultat per tolerar la incertesa. El cos ofereix una explicació concreta a una angoixa més difusa. Centrar-se en el possible diagnòstic pot semblar més suportable que connectar amb una vulnerabilitat més profunda.
En psicoteràpia no es tracta de convèncer la persona que “no té res”. Es tracta d’entendre què representa aquesta por. Posar paraules al malestar, explorar les experiències viscudes i ampliar la capacitat de tolerar la incertesa ajuda a reduir l’alarma constant. A poc a poc, el cos deixa de ser l’únic escenari del conflicte.
La hipocondria no parla només de salut. Parla de vulnerabilitat, de por a perdre el control, de necessitat de seguretat. I això sí que es pot treballar.
