L’ansietat és una de les experiències de malestar més freqüents. De vegades es manifesta com sensació d’ofec, com si faltara l’aire. Altres com palpitacions intenses, pressió al pit, por a perdre el control o una inquietud constant que no permet descansar. Moltes persones diuen: “vaig tot el dia amb nervis”, “quan podria relaxar-me no puc”, “em fa por que em passe alguna cosa”. Les manifestacions poden ser diverses, però en tots els casos generen patiment.
L’ansietat no és una fallada ni una debilitat. És un símptoma. Podríem comparar-la amb la febre: no és el problema en si mateix, sinó un senyal que alguna cosa està passant. El cos parla quan hi ha alguna cosa que necessita ser atesa. De vegades assenyala una autoexigència excessiva, altres un conflicte intern, altres experiències que no es van poder elaborar en el seu moment. En moltes ocasions té a veure amb la dificultat per identificar el que sentim i donar sentit al que ens passa.
No sempre sabem per què apareix. I aquesta manca de comprensió sol augmentar encara més l’angoixa. Quan el malestar no té nom, es torna més amenaçador. Moltes persones han après a continuar endavant sense aturar-se massa en el seu món emocional. “Ja se’m passarà”, “no és per a tant”, “he de ser fort”. Tanmateix, allò que no pot pensar-se ni sentir-se acaba trobant altres vies d’expressió, sovint a través del cos.
En psicoteràpia no es tracta simplement d’eliminar l’ansietat com si fora un símptoma aïllat. Es tracta de comprendre-la. De posar paraules al malestar, d’explorar quines situacions l’activen i quin significat tenen en la història personal. A poc a poc, allò que semblava caòtic comença a ordenar-se. Allò que era difús comença a tindre forma. Treballem la capacitat de reconèixer les pròpies emocions, d’entendre les necessitats que hi ha darrere i de poder també comprendre millor els altres. Quan l’experiència emocional es torna més conscient, l’ansietat deixa de ser una amenaça incomprensible i comença a transformar-se.
Demanar ajuda quan l’ansietat interfereix en la vida quotidiana, quan el cos roman en tensió constant o quan la por comença a limitar decisions i relacions no és un signe de debilitat. És una forma de cura. La psicoteràpia ofereix un espai on aturar-se, pensar, sentir i comprendre. I en aquesta comprensió sol començar el canvi.
