Hi ha persones que pensen molt. Donen voltes a tot: al que han dit, al que haurien pogut dir, al que potser passarà, al que l’altre potser ha volgut dir… Són ments actives, analítiques, detallistes, però també sovint cansades, plenes de dubtes i amb una sensació constant de no acabar mai de trobar la resposta que necessiten.
De vegades, aquesta activitat mental inacabable és una manera de fer front a l’angoixa. Quan sentir és massa dolorós, o massa desconcertant, pensar pot ser una manera de protegir-se. El pensament funciona aleshores com un escut: ens dona la sensació de control, d’ordre, de comprensió. Però a quin preu?
Pensar massa pot esdevenir una manera de no estar amb un mateix. De no sentir la tristesa, la por, la ràbia o el buit. De no escoltar el propi cos, que sovint parla en silenci. De no connectar amb el propi desig, amb les pròpies necessitats. De no reconèixer la incertesa, la vulnerabilitat o la dependència dels altres.
En psicoteràpia sovint observem com, darrere de certes maneres de pensar obsessivament, hi ha emocions que costen de reconèixer i sostenir. I és important dir que això no és cap error ni cap defecte: és una defensa. Una manera que la persona ha trobat, potser des de fa molt temps, per protegir-se de vivències emocionals difícils de gestionar.
El treball terapèutic no busca eliminar el pensament ni jutjar-lo, sinó acompanyar la persona perquè pugui sentir-se una mica més segura per començar a escoltar el que hi ha més enllà d’aquest soroll mental. És un camí lent, però necessari, per reconnectar amb un mateix, amb el cos, amb l’altre, amb la vida.
Pensar no és el problema. El problema és quan pensar massa ens desconnecta de sentir.
