Acabes una feina a la qual has dedicat molt de temps i esperes una resposta. Potser no busques una felicitació entusiasta; en tindries prou de saber que l’altra persona l’ha vista. Però passen les hores i no diu res. Comences a preguntar-te si haurà quedat malament, si esperava una altra cosa o si, en realitat, allò que per a tu era important no tenia tant de valor.
En una altra ocasió sí que reps un comentari positiu. T’alegra, et tranquil·litza. Encara que aquesta sensació dura poc. Davant de la tasca següent, torna el dubte: Ho estaré fent bé?
A tots ens importa, en alguna mesura, què pensen els altres de nosaltres. Necessitem sentir-nos vistos, escoltats i valorats per les persones que ens importen. No hi ha res d’estrany ni de vergonyós en això. La pregunta potser no és per què busquem reconeixement, sinó què passa quan la resposta d’una altra persona acaba decidint, gairebé del tot, com ens sentim amb nosaltres mateixos.
Quan una resposta pesa massa
No totes les opinions tenen el mateix efecte. Una observació d’algú que pràcticament no coneixem ens pot deixar indiferents, mentre que el silenci de la parella, una crítica d’un familiar o un gest de desaprovació a la feina ens poden acompanyar durant dies.
De vegades, el que ens fa mal sembla desproporcionat en relació amb el que ha passat. Algú fa un suggeriment sobre una cosa que hem preparat i hi sentim molt més que això: «No és suficient». L’altra persona està distreta i sentim: «No li importe». No ens trien per a un projecte i apareix una conclusió més àmplia: «Mai no estic a l’altura».
Aquestes interpretacions no sorgeixen necessàriament d’una decisió conscient. Poden aparèixer tan de pressa que gairebé no distingim el que ha passat del que hem sentit que significava. Per això, quan ens preguntem si tenim «baixa autoestima», pot ser útil aturar-nos en escenes concretes. Quin comentari ens va enfonsar? De qui necessitàvem una resposta? Què vam pensar de nosaltres mateixos quan no la vam rebre?
Com explicava a «Reforçar l’autoestima», la manera de valorar-nos no apareix del no-res: es va formant al llarg de la nostra història i de les nostres relacions. Però conèixer aquesta idea no sempre és suficient per comprendre per què avui ens afecta tant una mirada determinada. Cal acostar-se al que passa en cada cas.
Ser reconegut no és el mateix que rebre elogis
Quan parlem de necessitar aprovació, podem imaginar algú que busca que li diguen contínuament que tot ho fa bé. Però moltes vegades la necessitat és més profunda. Volem sentir que allò que vivim té sentit per a una altra persona; que pot entendre per què una cosa ens il·lusiona, ens fa mal o ens costa.
Un «molt ben fet» pot resultar agradable i, al mateix temps, deixar-nos amb la sensació que no ens han comprès. Potser hem fet un esforç enorme per atrevir-nos a dir que no, i qui ens escolta només es fixa que hem creat un conflicte. O aconseguim una cosa que ens semblava impossible i rebem un «veus?, no n’hi havia per a tant».
No sempre necessitem admiració. De vegades necessitem que algú reconega què ha significat per a nosaltres fer aquell pas.
També pot passar el contrari: que rebem afecte i reconeixement, però ens coste creure’ls. Descartem un elogi perquè pensem que l’altra persona ho diu per compromís; donem per fet que no coneix els nostres defectes; recordem amb precisió una crítica i gairebé no retenim les paraules amables. En aquests moments, demanar més confirmacions ens pot calmar una estona, encara que després torne el dubte.
De qui esperem aquesta mirada?
Potser una de les preguntes més interessants no és quant de reconeixement necessitem, sinó de qui l’esperem. Hi ha persones l’opinió de les quals ocupa un lloc especial en la nostra vida. De vegades ho sabem; d’altres, ens sorprèn descobrir quant de poder conserva sobre nosaltres una resposta seua.
Això no vol dir que hàgem de deixar de donar importància als vincles o aprendre que tot ens done igual. Les relacions ens afecten, i és natural que siga així. Però podem començar a observar quan la falta de reconeixement es converteix en una certesa dolorosa sobre el nostre valor.
Potser, darrere de «necessite que em diga que ho he fet bé», hi ha altres preguntes: «Li importe?», «Pot veure’m tal com soc?», «Continuarà al meu costat si m’equivoque?». No seran les mateixes per a tothom. Tampoc no es responen obligant-nos a pensar en positiu.
Potser el començament consisteix a adonar-nos d’aquells moments en què una resposta externa canvia de colp la manera com ens mirem. Preguntar-nos què esperàvem rebre, què hem interpretat quan no ha arribat i si hi ha alguna altra manera d’entendre el que ha passat. No per convèncer-nos que l’opinió dels altres no importa, sinó per comprendre millor per què, de vegades, arriba a importar tant.
